La cultura dels sepulcres de fossa
A la cultura del neolític tardà se la coneix com la dels sepulcres de fossa, en honor a l’evidència que ofereixen aquestes construccions sobre l’existència de poblats. Un sepulcre de fossa consistia en una fossa excavada a terra i protegida amb lloses de pedra, on es dipositaven un o més difunts. Acostumaven a formar agrupacions, constituint les anomenades necròpolis. Un bon exemple al baix Solsonès el trobem a la necròpoli de la costa dels Garrics, a Pinell de Solsonès.
Ja a finals del neolític apareixen noves construccions, conegudes com a galeria catalana (2500.2000 aC, aprox.), que són l’evolució dels sepulcres de corredor. Estan formades per lloses grans de contorn regular, que formen una cambra, més alta que el corredor, que arribar fins el límit exterior del túmul. Al baix Solsonès, compartint límits ja amb la Segarra tenim un dels exemplars de galeria catalana més grans de Catalunya: el dolmen de la Vila de la Gola de Bous o de Llanera (també anomenat de Llobera).
A banda dels dòlmens, durant el calcolític es construïren també les anomenades cistes megalítiques, petites caixes de lloses enterrades al sòl on, a diferència dels dòlmens, s’introduïen els difunts i els seus aixovars desplaçant la llosa superior de la coberta. Són les més abundants a la Catalunya Central.
La diferenciació cultural ens duu novament a construccions pròpies de determinades zones. És el cas dels hemidòlmens, propis del Solsonès i el Berguedà, i coneguts també com a megàlit de pedra picada. El seu origen és al neolític final i s’expandeixen durant el calcolític.