Prehistòria
L’empremta prehistòrica al Solsonès és ben present als nostres dies, mitjançant diferents estructures funeràries que donen fe que la vida en aquests territoris hi és des de fa milers d’anys. Els primers vestigis coneguts del baix Solsonès daten del neolític, període que s’inicia quan, uns 10.000 anys abans de l’era cristiana, apareixen els primers intents de domesticació de plantes i animals, fet que permetrà les primeres formes evolucionades de població sedentària en un territori, posant fi al nomadisme del període anterior. Ja en ple neolític (5000 aC) tal com indica el seu nom, «pedra nova» les primitives poblacions ja utilitzen estris de pedra polida. Però, com ja s’ha esmentat, el canvi més substancial ve amb l’aparició i la consolidació de la pràctica agrícola i ramadera: un conjunt d’hàbits i tècniques permeten a les poblacions prehistòriques domesticar vegetals i animals, mitjançant la crema de boscos per destinar el terreny a conreu i pastures (pràctica anomenada artigatge).
Coneix el patrimoni prehistòric dels nostres pobles clicant damunt:
Solsoniana, una cultura funerària característica del territori
A l’entorn de l’establiment d’hàbitats més o menys fixes, també sorgeix la cultura funerària, és a dir, el culte als morts a partir de cistes, petites caixes de pedra formades per lloses, ubicades enmig de masses boscoses i a prop de les clarianes creades amb la pràctica de l’artigatge. En aquest aspecte, al Solsonès hi trobem una cultura funerària amb trets propis, anomenada dins dels àmbits acadèmics “solsoniana”. El màxim exponent n’és el Solsonès, però també formen part d’aquesta cultura d’altres zones pròpies del Prepirineu i dels altiplans centrals de Catalunya.
És al neolític mitjà (entre el 3500 i el 2500 aC aproximadament) quan es comencen a generalitzar les construccions de sepulcres amb grans pedres de l’entorn, fenomen conegut com a megalitisme. Al baix Solsonès, l’inici de l’estudi d’aquests elements va a càrrec de mossèn Joan Serra i Villaró, que entre el 1915 i el 1925 va exercir el càrrec de conservador del Museu Diocesà de Solsona.
Cista de Llovet
La cultura dels sepulcres de fossa
A la cultura del neolític tardà se la coneix com la dels sepulcres de fossa, en honor a l’evidència que ofereixen aquestes construccions sobre l’existència de poblats. Un sepulcre de fossa consistia en una fossa excavada a terra i protegida amb lloses de pedra, on es dipositaven un o més difunts. Acostumaven a formar agrupacions, constituint les anomenades necròpolis. Un bon exemple al baix Solsonès el trobem a la necròpoli de la costa dels Garrics, a Pinell de Solsonès.
Ja a finals del neolític apareixen noves construccions, conegudes com a galeria catalana (2500.2000 aC, aprox.), que són l’evolució dels sepulcres de corredor. Estan formades per lloses grans de contorn regular, que formen una cambra, més alta que el corredor, que arribar fins el límit exterior del túmul. Al baix Solsonès, compartint límits ja amb la Segarra tenim un dels exemplars de galeria catalana més grans de Catalunya: el dolmen de la Vila de la Gola de Bous o de Llanera (també anomenat de Llobera).
A banda dels dòlmens, durant el calcolític es construïren també les anomenades cistes megalítiques, petites caixes de lloses enterrades al sòl on, a diferència dels dòlmens, s’introduïen els difunts i els seus aixovars desplaçant la llosa superior de la coberta. Són les més abundants a la Catalunya Central.
La diferenciació cultural ens duu novament a construccions pròpies de determinades zones. És el cas dels hemidòlmens, propis del Solsonès i el Berguedà, i coneguts també com a megàlit de pedra picada. El seu origen és al neolític final i s’expandeixen durant el calcolític.