Hi ha una torre majestuosa a Riner, amb una masia enganxada a la paret de migdia. Les òlibes han tornat a viure a la sala gòtica després de l’incendi del 98. La lleura de les parets i la parella de pins que s’havien espavilat per viure al capdamunt de la torre ho han passat pitjor. Poc abans de l’any 60 n’havia marxat la darrera de les tres famílies que hi vivien.
La torre s’alça a la punta del pla, sobre el riu Negre, sobre l’antic camí des del castell de Cardona a la catedral de Solsona. Tres parets miren al riu i és costerut de pujar-hi des del camí, fins i tot si ningú us ho vol impedir. La paret nord mira al pla, a l’esglèsia de Sant Martí, el cementiri, i la rectoria. I a les feixes de més enllà on, vora els cultius, encara es veuen les restes d’una antiga muralla amb una amplada de més de 6 metres.

La torre actual es va construir al segle XIII. Debia ser defensiva com tantes altres torres en aquesta terra de ningú quan els cristians se les tenien amb els moros (ben aprop podeu visitar la torre de Vallferosa i la torre d’Ardèvol). La particularitat de la torre de Riner és que era també residencial.

Quan Elisava de Riner mirava més enllà de la muralla per la finestra de tramuntana, debia veure l’antiga església de Sant (Martí? Miquel?) a peu de turó, i un tros més amunt, el forat de la Tuta d’on s’havia tret coure en èpoques prehistòriques (Al Museu Diocesà de Solsona s’hi troben restes procedents d’aquí). A la llarga, el lloc on havien nascut i viscut els fills dels fills de l’Elisava va anar a parar a mans de la canongia de Solsona (al llibre “Els Castells Catalans. Volum VI” editat per Rafael Dalmau l’any 1979, hi podeu trobar un capítol sobre la història dels Riner).
A l’altra banda del riu Negre, en una plana sobre el turó que mira a la torre, hi ha una casa que s’anomena Casamartina des del segle XI. Moltes generacions han fet obres a la casa però és encara ben visible la torre de Casamartina que mira a ponent cap a la torre de Riner i a llevant cap a la torre dels moros al turó de La Guàrdia. Al segle XVI, un Casamartina cultivava les terres de Riner i pagava cada any 9 sous i un poll en la festa de Santa Maria d’Agost com a cens enfiteutic a la canongia de Solsona. Com tantes altres nissagues de pagesos, els Casamartina van acabar essent propietaris de les finques que havien cultivat durant segles amb contractes enfiteutics amb l’esglèsia i la noblesa. Josep Casamartina l’enèssim, va comprar-la a les primeries del segle XX i des d’aleshores hi van viure parents i masovers de Casamartina.

Els que coneixen la mola de Riner han pogut trobar alguna prehistòrica destral de pedra, han topat amb força pedres de molí ibèriques, amb el perfil de la planta de l’esglesieta romànica, i el de la planta de la torre del segle XI. Roques picades per fer contenidors (d’aigua?), un pou, una casa ensorrada a mitja muntanya (Tapioles?), kilòmetres de parets per fer feixes cultivables i pedres termeneres amb les seves creus gravades. Vestigis petrificats del pas de la gent durant mil·lenis.

I vestigis culturals. Un de civil: la torre al bell mig del segell municipal de Riner. Un de religiós: un cop l’any, el segon diumenge de març, cel·lebrem la festa de Sant Sebastià on repartim pa beneït en sortir de missa. I un vestigi d’identitat: en tot el municipi, som poques families les que ens sentim de Riner; per aquests verals la gent sol identificar-se amb la seva parròquia, i Riner fa anys que va deixar de ser-ho.

Les carreteres d’ara han deixat aquest lloc lluny de tot arreu. De fet, hi heu d’anar expressament, i si no coneixeu el país, perilleu de sentir-vos a la fi del món. Com en Ken Sano, el viatjer que hi va arribar quan llostrejava i no va veure més que fantasmes (podeu llegir el seu relat titulat “Lluís” al llibre “Les quatre estacions. Un retrat japonés de Catalunya” Grata Lectura, 1998).
Un cop deshabitada, la torre s’ha salvat del turisme massiu durant dècades senceres. Tal com hem dit, és lluny de tot arreu. Però a més, no hi ha res a fer allà. És un lloc infinitament silenciós. No es poden fer bones fotos sense caminar un bon tros. No hi ha res per menjar ni per beure. Cal paciència per trobar alguna pedra especial entre els milers de pedres amb que us topeu. Heu d’esperar que llostregi per veure els fantasmes… Tot plegat, si no teniu molta calma, no val la pena fer els 6 Kms. llargs de pista mig cuidada des del costat de Can Blanch a la carretera  C-55 entre Cardona i Solsona.