La Masia
Esteu a: Inici > La MasiaÍNDEX DE CONTINGUTS
- Els noms de les cases
- Orígens
- Característiquea bàsiques
- Hort
- Era
- Estables i corts
- Pallissa
- La casa
- El rebost, el celler i el pastador
- La sala
- Eixida
- El foc i la cuina
- Les cambres i les cambretes
- Les golfes i el graner
Cada masia porta un nom que pot respondre a varis significats:
- Noms d’animals (com Cal Xixons)
- Noms de persones (com Cal Ponet)
- Corrents d’aigua (com Cal Riera)
- Estat de la construcció (Casalot, Casanova, Casabella, Castelltord)
- Estructura de la construcció (Abadia, alberg, borda, Barraca, casella -casa antiga, més primitiva que mas-, Cort, Espluga-cova habitada-, Fàbrega o taller rural, Massana -mas gran-, Miralles -casa o castrumamb un terme gran en una plana,Palou o Palà -provinent de palau- denominació que s’esten a la segona metita del s XI, i es dona a cases senyorials-, Molins , Pobla -petits pobles-, Vilar o Vila – poblets que esdevenen en una vila-, Vilaró – el mateix que l’anterior però de menor tamany-, Sala -tipus de mas especial, …)
- Construccions militars: Guàrdia, Guardiola…
- Construccions eclesiàstiques: topònims procedents de capelles o de l’agiografia com monegal, Monistrol.
- Explotació agrícola: Caus, cavallera, cos, colomers, Fornell, …
- Qualificació social: Can Baró, Cabiscol, Masover…
- Patronímics, provinent del nom del pare: Barceló, Pallaes, Piteu, Tolosa,…
- Termes: Pedrafita, Postils, Terme,…
- Relleu de terreny: Coma, Sorribes, Junyent
- Vegetació: Alberreda, Alzina, Garriga, Moragues, Noguer, …
- Estris del mas: catastró, Escaler, Orrit, jou, Mujal, Tupins, …
- Oficis i càrrecs: Paraire, Oller, Mujal, Marxant, Cererols, Cisteller, Sait, Piquer, …
- Qualitats i defectes personals: Canut, Morros, Pelat, Petit, Sec, Salat, Camats, Corderoure,Bonsfills, …
- Altres noms procedeixen de francesos que vingueren al país als s XVI i XVII com l’Espluga, Cort, Vilanrosa, …
‘Mas , la vida em faràs’
Sobre l’origen de la masia existeixen vàries hipòstesis:
- Orígen en esplugues naturals o balmes, que en alguns casos es matnenen actives fins al s.XX. Altres construccions primitives del s XX són les cabanyes o barraques. Les cabanya és una tenda feta bàsicament de fusta del bosc, amb les pedres que reforcenla base. La cobreta era feta de trobcs i fang. Sovint eren ocupades per pastors o carboenrs que hi passaven llargues èpoques.
- Origen en al vila romana, que evolucionaria fins a la masia. El pati central de la vila esdevindria la sala de les masies, a l avotlant de la qual (igual que a la vila romana) hi ha les habitacions i la cuina. Les finques romanes tindrien un tamany semblant a les actuals.
La masia assoleix la seva estructura típica a l’Alta Edat mitjana, època dels ‘senyors a cavall i vasalls a peu’. Les primeres masies apareixen al a muntanya mitjana, on es podia gaudir d’una alta biodiversistat, a la zona orietnal de Catalunya, on hi trobem el Solsonès. La paraula mas es troba ja al s XII, i té fa referència a la relació entre senyors i pagesos. Els masovers es coneixien com a ‘manents’ i ‘mas’ ve a significar el conjunt patrimonial format per la casa, els boscos i els camps.
Casa aïllada orientada a Sol ixent o migdia, amb una era, vinya, feixes d’olivera, camps de cereal, hort i bassa o pou, boscos i algun prat per pastura del bestiar. Tots aquests elements permetien una vida autònoma i quasi autosuficient de la pagesia fins ben entrat el segle XX. Durant el segle XV moltes masies es fortifiquen degut a atacas de bandolers.
Configura un cicle gairebé tancat on el rebuig d’una activitat s’aprofita en una altra. Les triadures de verdures es converteixen en aliment per l’aviram, la centra del foc en adob pel femer, … cada casa es confeccionava l’oli, el vi i el pa i algunes cases teien també teuleries per a construir-se les teules, els maons o les rajoles.
Un element que mai hi podia faltar a la masia era l’aigua: la masia es contruïa al costat d’un pou o font, o en un sòl que els permetés recollir l’aigua de la pluja en cisternes o basses.
Primera visita:
- Baixos: estable dels animals de treball, una cort, rebost celler, pastador i escala principal.
- Primera Planta: vivenda, orientada al Nord la cuina o fogons amb el foc a terra. Orientada al migdia la sala travessa la casa de davant a darrere. Les portes de la sala anaven a la cuina, les habitacions, l’eixida (sempre a la part posterior de la façana principal).
L’habitació més important és la què té alcovat. L’escala continua fins al segon pis per arribar a les golfes, zona d’emmagatzematge. - Entorn: Hort amb la bassa, a la zona nord a sol ixent hi ha els corrals de bestiar i aviram, i davant de la casa l’era.
- Les parets de la masia del primer pis són fets de maons rebossat de guix o calç, i els sosters empostissats de lloses o de cobardes que van de biga en biga. Les parets principals i les mitgeres són de pedra, donant-li a la masia una gran capacitat d’aïllament tèrmic.
Terreny de les dones, excepte el fangar. Al costat hi tenia sembre una bassa o bassol. L’hort venia a ser el mirall de les dones de la casa; de si eren pulides, de si hi havia bon menjar…
Es deia que els valors de les noies casadores es reflectien a l’hort. A pagès ens remetem constantment a la ‘Lluna’ i un dels àmbits en què es fa de manera més recorrent és a l’hort. A l’hora de plantar, de collir, de podar… Es diu que els alls si es planten en quart creixent (mala lluna) la terra els escopia…. REMEI: Contra les males herbes, es tallaven amb un estri tacat amb sang de boc.
L’ERA: Lloc d’esforços de tot l’any ‘ Si no vols pols, no vagis a l’era’
És el lloc de treball de la casa de pagès. Aquí s’hi fan les tasques més pesades del camp. S’hi troba el paller on es guarda el gra, que s’omplien de pardals que buscaven gra. Els pagesos hi trobaven la trampa perfecte per a caçar pardals per cassolades!
Amb els àrguens (etri per a trafinar herbes, garbes,…) es feien garbes (feixos d’espigues tallades) que es col·locaven de tal manera que constituïen el paller.
L’Era és el lloc on es fan les tasques associades al conreu: la sega i, abans, el batre. En èpoques de sega les cases allotgen als segadors, que sovint venen de fora i anteiorment ho feien amb grups de 10 persones, quan es segava a mà. Dies més endavant calia batre: s’estiraven les garbes plegades al terra de l’era i amb l’ajuda dels animals o del trill es destribava el gra de la palla. A diferència de la sega els batedors solien ser veïns que s’ajudaven mútuament. Les mestresses de casa són les encarregades de donar-lis els àpats, coneguts en aqustes tasques com a begudes.Varis refranys i cançons tenen per objectiu lloar o criticar les menges que els dones els hi ofereixen:
Si mos dessiu aigordent
dos o tres cops al dia,
en lo batre hi posaria
tot lo meu enteniment.
O ben al contrari:
Les mules de cal Marxant
no fan palla menuda,
que la fan llarga i gruixuda
prò a l’hivern la trobadan.
A l’era si sol fer també alters feines importants com la matança del porc. Prop de l’era hi trobem encara rebolls de lledoner per fer les forques i altres estris del camp. Les forques s’aconseguien a mesura d’anar donant forma al lledonar tot anant-lo podant fins a obtenir la forma desitjada.
També hi sol haber algun omisser (oms), utilitzant-se la fusta per fer mànecs d’eines. Abeurar amb el porró de batre: no saber el què es pot esperar (els porrons de batre eren folrats de vímet i per tant no es veia què hi havia dins)
ESTABLES I CORTS: l’objectiu de la bruixeria
El nombre d’animals que tenia una casa era un indicador dels quarters de xeixa (tipus de blat) i sègol que tena, doncs anys enrere les tasques es feien amb animals. Disposar d’animals amb bona salut era imprescindible. Per això la tardició del ‘salpàs’ era especialmetn arrelada als estables. El salpàs consistia en un ritual on capellans beneïen i protegien de mal esperits i bruixes tirant sal a les entrades, que es creia que afectaven especialmetn als animals. Avui en dia molts dels estables encara podem veure a l’entrada algunes pedres corrossionades per l’aigua amb sal del salpàs. El salpàs es retribuïa amb dotzenes d’ous que es donaven al mossèn. ‘Ous al ponedor, garrotades al rector’; ‘ous a l’armari, garrotades al vicari’
La pràctica del Salpàs desapareix quan es prohibeix retribuir als serveis eclesiàstics amb el Concili Vaticà Segon. Davant d’això , a falta de capellans motls pagessos decideixen fer-se ella mateixos el salpàs. Per a protegir els animals de la bruixeria calia també pagar anualmetn el manescal, l’encarregat de la cura dels animals. Si no es pagava es podia ser víctima de la ‘terra d’ase’, acte en què els manescals tiraven pols a basses i altres zones de la casa per enveriar als animals.
Les portes dels estables estaven plenes d’un gran nombre d’amulets: flors de carlina, herbes beneïdes, ales d’astorets…
A l’era hi trobem també pallisses, que són pallers tapats, amb teulada. Aquestes acaben sent sovint el jaç on dormien molts jornalers de la masia durant la sega.
Davant de l’era hi trobem l’entrada de la casa, amb el portal dovellat (fet amb pedres més estretes d’una banda que l’altra, que perfilen finestres i portes), que molt sovint amb l’any en què fou construït i en alguns casos amb el nom i cognom de l’amo de la casa.
Algunes fiestres també porten inicials gravades i poden portar algunes senyals de marca del picapedrer de la zona que les féu.
El portal principal, o portalada, anava acompanyada de dues berles o picaportes. L’entrada anava acompanyada sovint d’alguna icona d’algun sant. Al darrere una balda o lleva de fusta assegurava que es tanqués bé la porta. Els amulets que s’hi penjaven protegien la casa de la bruixeria com algun pagamastre de sal beneïda, alguna creu de llorer o olivera, potes de senglar, ales d’aguilots…, al costat dels penjadors de claus de les diferents corts i estances de la casa. En algunes cases també trobem la portella, porta més petita per on se surt per l’altra banda de la casa.
Darrera el portal hi trobem l’entrada, sovint de dimensions similars a la sala, que es troba just a sobre.
L’entrada, que és una sala gran, és utilitzada de magatzem d’eines del camp amuntades en unbanc fustener, com el porgador, sedàs per a triar el gra o les llegums, que també s’usava per posar les serves.
A una banda hi ha les portes que condueixen a corts parideres (amb truges amb cries o porcells), estables … i a l’altra banda hi trobem el rebost , el celler i l’escala que ens porta al primer i segon pis de la casa. L’entrada pot ser separada per un envà darrera el qual hi trobàvem les piques on fer les bugades i el fogueriu per fer el farnat (barrejad e vegatals barrajdades amb boll -restes de palla i arestes de ceraeals després que el gra hagi passat per la ventadora-) pels porcs. El Fogueriu és el foc a terra de la planta baixa, que s’usava també per escalfar l’aigua per a fer la bugada.
Darrera aquest envà hi trobem també la pastadora.
EL REBOST, EL CELLER I EL PASTADOR
Antigament, i encara avui algunes cases ho fan, cada casa es feia el seu pa, vi i oli. El celler estava presidit per una bóta de roure que fermentava el vi de collita pròpia. Any rere any s’omplia, sempre mirant de deixar-hi una mica de l’any passat que era ‘la mare del vi’. La bóta es desinfectava fent cremar el ‘lluquet’. Les tines de pedra, al celler, emmagatzemaven també vi. Passada la fil·loxera, la vinya es vegué molt reduïda i motles tines es van converitr en cisternes, últim esglaó del sistema de canonades que hi condueixen l’aigua de la pluja.
Al celler i al rebost hi trobàvem piques d’oli i càntirs oliaires on es guardava l’oli. El rebost es destinava a la conservació d’aliments. Com és ben sabut l’ingredient bàsic epr a la conservació d’aliments és la sal. L’ambient salt del rebost assalina les parets, procés que esdevé més fàcil en un ambient tancat com són, necessari per a la conservació dels aliments.
Al rebost hi trobem també la fusta del pa, on reposaven els pans abans de ser menjats.
El pastador , que també es feia servir per a bullir aigua per les bugades (de fet el bugader sovint anava penjat del mateix pastador) era un altre lloc neuràlgic de la casa, i zona de les dones que de bon matí feien el pa. El pastador estava presidit per la pastera, una mena de calaix panxut i allargassat amb una tanca per sobre. Dins hi tenia les passadores, on es posava una mena de sedàs per on feia passar la farina.
Al costat de la pastera s’hi acumulaven tots els estris com la rasona ( paleta de ferro per a separar la pasta de les parets de la pastera i per a taller els pans abans de coure’s) o el pomell (post sobre la qual es treballava o fenyia el pa). Primer el llevat es desfeia amb aigua calena i després s’hi posava la farina que es volia pastar, afegint-hi aigua fins que arribés al punt. Mentrestant s’encenia el forn amb llenya de pi i es continuava fent els boels de pasta, deixant-se sempre una que hauria de servir de llevat per la propera pasterada. Mai s’oblidaven de fer, amb la rasona, la creu al pa com a signe de protecció contra la bruixeria. Després les boles es posaven sober la taula on hi havia la roba del pa,que estava ben calenta, i les tapaven finques el llevat havia fet la seva funció. Quan el forn era calent (que era quan les parets eren blanques) s’enfornaven. Per a mirar què passava dins del forn, les dones tiraven branquetes de boix sobre les brases apartades a un racó, que al s’encenien i il·luminaven el forn sense fer fum.
Igual que l’hort, les feines de pastar es protegien de qualsevol signe de bruixeris i de conductes que portessin mala sort. Per la Candelera no es pastava, i per tots sants es deixava el forn calent perquè les ànimes de la casa hi poguessin anar si els hi venia de gust. En les èpoques assenyalades com Nadal, el forn era un dels llocs més actius de la casa. Així ho corroboren algunes dites com ‘ és més ple que el forn de Nadal’.
La recepta: Pa de xeixa La xeixa és un blat de qualitat que fa la farina blanca i més saborosa que els blats ordin ris. El pa de les Balears, d’altra banda, té un reconeixement universal del qual es troben rastres ja en els enciclopedistes francesos del segle XVIII. A més, el nostre pa sempre s’ha identificat amb el pa moreno, de pasta més dura que el blanc i que aprofita tota la farina. Millor si és integral i no se n’ha separat el segó. Tomeu i Bianca continuen amb la tasca de recuperació de la cultura dels cereals i ens ofereixen aquest magnífic pa de xeixa.
Aquest és el distribuïdor principal de la casa. Sovint va de banda a banda de la casa i la protagonista és una gran taula, de la llargada de la sala, que ha d’allotjar tantes boques com treballadors pugui tenir la casa o convidats. A banda i banda de la taula hi ha dos bancs de fusta, i sobre la taula el ventall per espantar les mosques, avui ja desaparegut, que s’accionava amb una corda que es tivava amb els peus.
Encara avui presideix gairebé totes les sales una capella , acompanyada d’altres representacions religioses. A la capella s’hi guardaven recordatoris de comunions, enterraments, casaments…. i s’adoraven amb rams de civada embolicats amb papers de plata de colors provinents de la capsa de la plata, que contenia els embolcalls de colors de els galetes que es menjaven. Per això aquests rams es coneixien com els ‘rams gormands’, que acabarem desapareixent quan arribaren les flors de plàstic. Les figures de les capelles sovint eren vestides per les mestresses de les cases. Tota la capella anava acompanyada de les espelmes de la Candelera,que s’encenien quan es veia a venir una tempesta o alguna malastrugança. La sala era i encara és el lloc on els creients deixen les espelmes que s’encenen per a protegir de quelcom.
Les sales de les cases més ben acomodades a la part nord hi tenen una finestra que dona a la cisterna i que estalviava de baixar a la primera planta per a carregar aigua. Des de la sala s’accedeix a l’eixida, a les cambres i cambretes, i a la cuina i el foc.
És un dels racons més valorats de la casa, situada a la part Nord, accedint-s’hi des de la sala. És la zona de descans de les calors de l’estiu. Sovint tenen una cisterna o un pou, i algunes tenen una petita teulada. Gairebé sempre però hi ha una parra que fa ombra, i que fa uns raïms menys dolços i valorats per això. Les parets tenen graons clavats que serveixen de bancs pels sopars i migdiades d’estiu. Es diu que les migdiades només es podien fer quan les fulles de les parres et podien fer ombra als ulls….
Les eixides són guarnides per flors de la mestressa i anys enrere sempre eren alegrades pels cants dels grills que els més petits caçaven, i ajudaven a donar bona sort a la collita.
La cuina sovint era al costat del ‘foc’ o llar de foc. Aquesta està envoltada de dos bancs de fusta clavats a la paret i una taula d’un sol peu clavada a la paret, que es desplegava pels àpats i es tornava a recollir per donar pas al descans a la vora del foc o per filar amb la filosa. El foc era i encara és en molts llocs el lloc d’estada principalment a l’hivern, perquè fins que no va arribar la calefacció era l’únic lloc que feia front a l’hostilitat del fred. Al seu voltant s’explicaven històries, endevinalles, o es cantaven cançons als més petits: Estrofa de la cançó dels pagesos:
Si volgués ploure el mes de gener,
colliríem faves, ordi i blat també, però com que el pronòstic va de boig,
enganya als pagesos com a borinots.
Al costat del foc ni hi falten els esclemalls i l’olla o perol. Alguns focs d’avui encara
conserven aquesta estructura típica.
Era més estrany que tinguessin un fumeral de la teiera negre, per on s’escapava el fum de la teiera (petit buit que es deixava a la paret per a posar-hi les teies, tros de fusta resinosa que s’utilitzava per a fer llum o per encendre el foc). Més endavant aquests fumerals es van fer servir pels llums d’oli i de carbur.
Els primers fogons ( la cuina) eren de pedra i estaven fetes per dos clots que feien de brasers. Després van deixar pas a a la cuina econòmica, ja de metall, que ens permetia posar la llenya a la cavitat determinada , que encesa escalfava la placa de metall on hi descansava l’olla.
L’aigüera o la ‘pica’ era de pedra o de marbre. Sobre ella hi havia el plater (escorredora de plats) de fusta. D’ella en sortien una canal de teules que poaven l’aigua a fora.
Entre les habitacions o cambres es diferenciava la cambra de les cambretes. La primera era la dels amos i , un cop morts, era ocupada pels hereus. La cambra als peus del llit, de ferro o de fusta de noguer, hi trobàvem la caixa de la núvia. Al capdamunt, una creu o Sant Crist o calvari, i no hi faltava la foto del casament dels qui ocupaven l’habitació. El palanganer, amb el mirall i l’estructura única de fusta que ho aguantava, era una peça que no hi faltava. Més tard es construeixen ja piques vora la paret, amb un petit dipòsit d’aigua a sobre.
La cambra era la zona de part i on s’engendrava el futur hereu o publilla. Sovint es comunicava el part a la resta de cases estenent un llançol blanc al balcó o terrat. Per fer front al fred de l’hivern,els amos disposaven de les mulases o frares, estructura de fusta que aguantava un braser. Encès, unes hores abans d’anar a dormir es posava sota al llit (la seva estructura feia impossible que el cremés).
La resta de família i persones de la casa, que no podien disposar de mulases, feien servir fusta calenta embolicada amb draps. Si a l’hivern calia fer front al fred, a l’estiu als insectes. La solució era posar una mosquitera que anava del sostre als peus del llit. Entre les cambretes, hi havien les de la família i la dels mossos i treballadors. Aquestes últimes s’aprofitaven també per a conservar-hi aliments, herbes remeieres,… i altres espècies, sempre conservats en sec.
Les escales deixen el primer pis per arribar a les golfes i al graner. A les golfes s’hi guarda tot allò de la casa que no tenia una utilitat massa freqüent. Abans però era presidida pel graner. Aquest descansava sobre el terra enrajolat amb corbes, peces de fang cuit que van de biga en biga, per sobre són llises d’uyn color grisós, i la seva panxa els hi dóna nom. Si hi havia alguna rata, atreta entre altres també pel gra que s’hi guardava, podia fer alguna separació a les corbes i fer que el gra caigués al menjador. Per a combatre-les era i encara és freqüent de buscar gats que viuen a les golfes per a eradicar-les. Quan es feia el forat, es deia que calia tapar-lo amb argila d’una bauma on mai hi hagués entrat aigua, que era més consistent. Acompanyaven al graner, les graneres: cilindres de canya que s’utilitzaven per a destinar el gra i fer les batudes.
‘Qui té mal batre té mal any’ es deia. Això era propi de les cases més modestes o masoveries, que havent fet la sega no tenien prou gra per portar al molí i havien de recórrer a les graneres per fer batudes del gra de l’any anterior que tenien emmagatzemat a les graneres.
A cada batuda hi entraven 30 o 40 caballons (conjunt de garbes que es deixaven al camp fins al temps de batre). D’una bona collita es deia que un cavalló havia de tenir mitja quartera de cultiu ( una quartera és una unitat de superfície del camp, tres quarteres són una hectàrea).
Els pagesos i pageses amb bon ull endevinaven les quarteres que hi havia a les garbes. Una de les diferents formes de consistia en apilar el gra, un cop ventat i abans d’ensacar- lo- i plantar-hi el mànec de la pala i ventar pel cim curull fins a tocar el terra. Llavors posaven el dit al punt del ànec on arribava el blat,marcaven un pam més avall i a partir d’aquí comptaven els gruixos de dit gros que hi havia fins al capdavall de mànec ( cada gruix correponia a les quarteres que hi havia al pilot).
Els batedors, batien les garbes i ensacaven el gra, que transportaven fins a les golfes. Els batedors eren veïns de la zona i la seva feina s’acabava amb un àpat o beguda a la casa. Eren moltes les dites i costums que giraven al voltant del tracte rebut per la mestressa que els hi feia els àpats. Era costum deixar la darrera garba per la mestressa. Aquesta no es pujava a les golfes sinó que es donava a la mestressa de la casa perquè en fés ús propi, i es guardava a una cambra. Com més gran era la garba, millor havia estat el tracte. Sovint les mestersses presumien del seu valer aludint a quant de gran era la seva garba. L’aigua de maig és la més ben valorada i la què es recollia a les cisternes. A partir d’aquest mes es decantava pel sistema de canonades perquè es deia que l’aigua tenia unes propietats més dolentes.
