Les tres guerres carlines que van sacsejar el país al llarg del segle XIX van tenir en el Territori de Masies alguns dels escenaris de les batalles i dels episodis més transcendents, com la batalla de Peracamps o la mortaldat de Prades. El Solsonès va ser una de les zones amb major presència dels partidares de Carles V. Els pagesos veien amenaçats els seus interessos per les reformes liberals, alhora que les successives desamortitzacions posaven en perill els béns comunals. Entre els caps carlins destaca una important nissaga de la comarca, els famosos Tristany d’Ardèvol.

 

La desamortització de Mendizábal

La desamortització implicava l’expropiació dels béns improductius per subhastar-los posteriorment. Els principals beneficiaris d’aquest procés van ser els sectors capitalistes que podien pagar en efectiu o amb els títols molt devaluats del deute públic. L’alliberament dels béns amortitzats fou un punt crucial en la transició de l’Antic Règim a la societat liberal. El santuari del Miracle va ser objecte –com tants altres béns que pertanyien al clergat, la noblesa i a institucions diverses– de les lleis desamortitzadores que el progressista Mendizábal va posar en marxa entre 1833 i 1940 en el complex context de la primera guerra Carlina, la crisi colonial i l’ambient revolucionari europeu. En aquest marc la monarquia va evolucionar des de l’absolutisme moderat cap a un liberalisme progressista que beneficià la burgesia i l’aristocràcia terratinent. Com a conseqüència d’aquesta desamortització, una part del santuari del Miracle és avui propietat de la Diputació de Lleida.
Foto Casa Gran del Miracle

La primera guerra carlina

A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.

Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l’Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l’oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l’exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l’agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats, noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica, i entre els principals cossos de l’estat, exèrcit i administració. Per contra, la causa carlina va disposar d’un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d’interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s’explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.

Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l’exèrcit estatal.

La segona guerra carlina

El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina, que s’inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte d’unir les dues branques borbòniques amb el casament d’Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d’Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes econòmico-socials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D’altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s’havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l’aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d’una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat.

Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i “amb intencions sospitoses”, i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l’agost del 1847 l’exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera.

El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l’abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després d’enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal de l’Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l’aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l’aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo.

La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l’Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l’Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat, la política d’atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s’hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l’Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l’antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l’afusellament d’un mitjancer de pau: el baró d’Abella, Josep de Calassanç d’Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d’Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l’endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d’entrar a Catalunya (4 d’abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d’abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

La tercera guerra carlina

Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l’antiga Corona d’Aragó. El pretenent Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser recolzat pel País Basc, Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs.

Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Al País Basc, després de la batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876, Carles VII va passar a França (27 de febrer de 1876) i el mateix dia Alfons XII va entrar a Pamplona.

Benet Tristany
Mossèn Benet Tristany era fill de la casa Tristany d’Ardèvol (Pinós). Va ser un combatent i cap carlí conegut i temut a tot Catalunya que va arribar a mariscal de camp. Tingué un paper cabdal a la primera guerra carlina, coneguda com a guerra dels Set Anys i el seu aixecament a Solsona el 1946 marcà l’inici de la segona guerra carlina (1846-1849).
La fama de Benet Tristany li va valdre més d’un romanç satíric: “Nosaltres per divertir-nos / prou tenim amb lo Tristany / que té el cap lo mateix / que una escopeta sense pany.”
Ordre d’afusellament de Benet Tristany. Font: Arxiu Comarcal del Solsonès.

Va ser afusellat a Solsona el 17 de Maig de 1847. En l’ordre d’execució, el Coronel Comandant militar de Solsona disposa, entre altres coses, que el cadàver quedi en exposició pública fins a la nit perquè no quedi dubte que ha estat agafat i ha patit el càstig que la llei li havia imposat.
Imatge ordre d’afussellament del plafó de Prades